AIXÒ EM RECORDA A... quan era petita que em van trucar pel telefonet de la classe i van dir: “Irene avui que no vagi a entrenament”. Estava a 6è i em vaig quedar bloquejada amb unes ganes immenses de plorar, però sense fer-ho

Aleshores em vaig aixecar i vaig dir a la professora “Crec que el meu avi s'ha mort” i me'n vaig anar al meu lloc. Aleshores a posteriori les persones de la meva família volien donar-me afecte i emparar-me, però jo eta tan incapaç de plorar o expressar els meus sentiments que només volia estar sola, però en estar sola també tenia por, em sentia insegura, com si m'anés a passar alguna cosa, però mai ho vaig expressar. Li feia por que algú morís

Un dels motius pel que sóc aquí, a banda de formar-me, és per la situació que visc a l'aula des del curs passat. Octubre 2021, la mare d'un alumne em diu que a veure com veig el seu fill i li dic que amb prou feines el conec, però bé, encara que una mica trist, potser el canvi d'EI a EP li està costant, però ho superarem. Ella insisteix que al seu fill li passa alguna cosa més que té alguna cosa i li dic que si així ho sent que li facin proves

L'endemà va a Son Llàtzer i després de diverses proves li troben un tumor expandit pel cos ia aquesta situació no li diuen cap solució, simplement derivar-lo a Son Espases i fer un estudi. Així va ser, en ambulància se'l van emportar directe a la unitat d'oncologia infantil, jo fent classe anava seguint cada moviment i per cada informació que m'arribava més se'm descol·locava el cos i la cara

Això em recorda a Miquel, un alumne que fa 2 anys va patir una malaltia rara i ha estat tot aquest temps sense venir a escola. Quan va tornar els seus companys de classe tenien molts dubtes i preguntes del que li havia passat. En tornar, i sobretot, en temps del pati ho van en revoltar. Ell no era el mateix nen que recordaven. Ja no jugava amb ells, no xerrava, caminava i corria, però no s'assemblava al seu amic, que feia 2 anys els havia desaparegut

Això em recorda el dia que un alumne va tornar a classe després de la mort del seu pare en un accident de moto; no sabíem com reaccionar i ell tampoc… mirades incòmodes, actituds de calma però forçades, volent acompanyar però sense molestar… Recordo la incomoditat, la seva i la nostra, per no saber què dir ni com, per voler expressar empatia i solidaritat i quedar-nos tots paralitzats fent veure que no havia passat res

Això em recorda el dia que vaig donar la notícia de la mort d'una alumna als companys i no saber què fer. A sentir-me responsable que havia de fer alguna cosa. Optar per no fer res, escoltar-los, escoltar la tristesa i el silenci. Assumir que allò n'hi havia prou amb la inseguretat perseguint-me, pensant que havia de fer més coses. Respectar el silenci de l'aula, el dolor, sabent que l'expressió del dolor podia ser un consol per a ells

Això em recorda quan jo tenia 12 anys i va morir el meu avi. En aquesta situació els meus pares van decidir amagar-me el que havia passat i no m'ho van dir fins després d'haver-lo enterrat. Justament, aquell dia, em van deixar amb tots els cosins i va ser un dia fantàstic, me'l vaig passar genial per acabar-ho amb la trista notícia. Encara sóc capaç de sentir aquesta ràbia, aquesta frustració per haver-m'ho passat tan bé en una situació tan trista. Encara recordo el sentiment d'impotència per no haver-me acomiadat d'una de les persones més importants de la meva vida. Per això m'identifico amb aquesta sensació d'angoixa pel que va passar en el passat i per l'angoixa de no repetir en el futur aquest sentiment en cap persona, sigui de la família, d'un company, amic o un dels meus alumnes. És per això que em va interessar tant aquest projecte